Pobres boscos centenaris

Entre 2009-10 el Centre de Recerques i Aplicacions Forestals, de la Universitat Autònoma de Barcelona, va dur a terme, per encàrrec del desaparegut Departament de Medi Ambient i Habitatge, un inventari de boscos singulars de Catalunya, entre els quals es compten els petits boscos centenaris (en termes ecològics en diríem madurs o premadurs) que ens resten. Els seu propòsit era “catalogar els millors boscos a escala comarcal i de país, atenent als diversos usos i valors del bosc”. 

Lamentablement, aquell Inventari, com tants d’altres treballs importants per a la conservació del patrimoni natural, pagats amb diner públic, no va donar peu a mesures de protecció, va quedar desat; no s’ha fet assequible per internet, ni es va trametre a les oficines territorials del departament responsable, de manera que els enginyers forestals comarcals l’ignoren.

Aquell inventari incloïa diversos tipus de boscos singulars, d’entre els quals destaquen, pel seu valor científic i ecològic, els boscos vells o centenaris, dels quals en va inventariar uns 200 de representatius de tot Catalunya, la superfície total només suma 3.200 ha (1). Es tracta de rodals molt petits, generalment inferiors a 10 ha, que s’han lliurat de les tales forestals des de fa sengles, i per això tenen una vàlua científica, ecològica i estètica excepcionals. Són les joies més preuades dels boscos de casa nostra.

Ara bé, d'aquestes 3.200 ha de boscos excepcionals, resulta que pràcticament el 80% està fora d'espais naturals de protecció especial, i només està realment protegit, en números rodons, un 10%. “Realment” vol dir que es troba dins de reserves parcials forestals, o que s'ha adquirit en propietat per protegir-lo o, si més no, que se n'han adquirit els dret de talla mitjançant acords de custòdia amb la propietat forestal.  Per tant,  el 90% de la superfície de boscos centenaris de Catalunya es troba, a efectes pràctics, desprotegida, encara que siguin dins de la xarxa Natura 2000.

La majoria d'aquests boscos singulars desprotegits són de propietat privada. La crisi econòmica ha fet reactivar l’activitat forestal, que havia decaigut fortíssimament abans del 2008, però els preus fan poc viable l’aprofitament forestal de la majoria de boscos del país, de manera que es demana permís per tallar els poquíssim boscos centenaris més assequibles, se’ls dóna el permís sense problemes, i es tallen naturalment.  Resultat: Els investigadors que treballen en el tema estimen que, aproximadament, la tercera part dels boscos vells que figuraven inclosos a l'Inventari del CREAF ja han estat tallats. Això no vol dir que hagi desaparegut el bosc, sinó que ha perdut el valor excepcional que tenia.

A la comarca de la Garrotxa, que fou la primera de Catalunya on la ICHN va inventariar els boscos madurs -segons els autors de l’inventari- aquests darrers anys s'han tallat pràcticament tots els que queden fora del Parc natural amb una sola excepció que es va poder salvar 'in extremis', 15 ha d’una fageda centenària que en té 35, situada a l’obac de les Olletes, a l'Espai d’Interès Natural del Collsacabra (2).

Quin impacte ha tingut això en la biodiversitat?  Molt alt, de segur, però s’ignora, perquè molts d'aquest rodals han estat tallats abans de que s'hi haguessin fet inventaris, però no és temerari afirmar  que és greu, perquè en els casos que s'havien fet prospeccions serioses, havien aparegut quasi sempre espècies noves per a la comarca o el país, de vegades fins i tot per a la ciència. Per exemple, un estudi dels líquens presents en tres rodals d’alzinars vells a la Garrotxa, realitzat l’any 2007 pels botànics E. Llop, A. Llongan i A. Gómez-Bolea, de la Universitat de Barcelona, va identificar 112 espècies de líquens diferents, de les quals 45 eren desconegudes a la Garrotxa.

Com és possible que tot això hagi esdevingut legalment ? Senzillament, perquè la visió reduccionista de l’administració responsable (Direcció General de Patrimoni Natural) que hauria de vetllar per l’interès general, sembla que no va més enllà de considerar que a aquests boscos venerables  "ja els havia arribat el torn de l’aprofitament”, i són cecs a qualsevol altre valor diferent del de la fusta, la llenya o la biomassa...com ara el científic, estètic, per a la salut, simbòlic, espiritual,....valors que, tanmateix, reconeixen la majoria de persones sensibles a la majestuosa bellesa dels boscos centenaris!

Fins aquí el problema. Mirem ara una possible solució. el Reglament Comunitari de Desenvolupament rural, fa possible la compensació econòmica dels drets de tala en indrets de gran valor ecològic, un instrument que s’utilitza a tota la Unió Europea, però no a Catalunya en aquests moments.

Si s’apliqués, via custòdia del territori, quant valdria protegir aquests boscos venerables comprant-ne els drets de talla als seus propietaris ? 

A partir dels imports que la Diputació de Girona va pagar per mitjà del programa Sèlvans quan va adquirir els drets de tallada d’una cinquantena de rodals forestals madurs de la demarcació gironina  per crear mircroreserves forestals (entre 1000-2000 euros/ha), es pot estimar que amb uns 4-5 milions d'euros es podrien comprar tots els drets de talla  -per 25 anys, sinó més- de tots els boscos centenaris que estan greument amenaçats de Catalunya !

Si les tendències forestals i polítiques avancen, i el procés sobiranista segueix el seu camí, ens podríem trobar que quan Catalunya esdevingui un estat (sigui independent, interdependent o federat) la majoria dels seus boscos centenaris, testimonis que havien sobreviscut de quan Catalunya era sobirana hagin desaparegut, per inconsciència d’uns, ignorància dels altres i passivitat d’aquells que ho podrien haver evitat!


Josep Maria Mallarach
Membre de la Comissió Permanent d'Ètica de la xct

Notes: (1) El total aproximat que representen els boscos madurs a Catalunya és de poc més del 0'2% de superfície forestal. (2) La protecció d'aquesta fageda va ser possible gràcies a l'adquisició dels drets de tala per part de la Diputació de Girona i amb suport de la Fundació Catalunya Caixa. El 2011 la xct i l'empresa CRUMA, en col·laboració amb la Diputació de Girona, també van garantir la conservació de la roureda de La Rovira a Camprodon, com a commemoració dels actes de Montesquiu+10.